Inspiració

El Pi Gros, l'arbre del meu avi.

 Kurt Wallander, després de descartar una casa per a comprar, porta la filla Linda Wallander   a  ensenyar-li un paratge especial:

 Es trobaven en una petita clariana, entre aquells arbres tan alts.

-Aquest és el meu cementiri -va confesar-li-. El meu cementiri de veritat.

-Què vols dir?

-Estic a punt de revelar-te un gran secret, potser un dels més grans de la meva vida. És molt probable que demà me'n penedeixi. Aquests arbres que veus pertanyen a cadascun dels meus amics morts. el meu pare també hi és, la meva mare, tots els antics familiar. -Va assenyalar un roure que encara era jove-: Aquell arbre l'he donat a Stefan Fredman, l'indi desesperat. Ell també està entre els meus morts.

-I aquella dona de la qual m'havies parlat?

-Yvonne Ander? Allà -va dir i va assenyalar un altre roure que desplegava un fullatge impressionant. -Vaig venir unes quantes setmanes després que el pare morís. Va ser com perdre del tot el lloc on agafar-me. Tu vas ser molt més forta que jo.

...

Però vaig venir aquí, i aleshores em va semblar com si aquests arbres fossin les tombes de tots els meus morts. Era aquí i no al cementiri, on havia de venir per trobar-me amb ells. Aquí sento una pau que no sento a cap altre lloc. Aquí puc abraçar els meus morts sense que ningú em vegi.

-No desvetllaré el teu secret -va prometre ella-. Gràcies per explicar-m'ho.

Es van aturar una vegada més entre els arbres. Linda no va voler demanar quin arbre era el de l'avi. Va suposar que havia de ser el roure robust, que creixia una  mica solitari, apartat dels altres.

Abans de la gelada / Henning Mankell (trad. Ivette Miravitllas)

Barcelona : Tusquets, 2006. pàg. 87-88.