Abans de la gelada

Raonant sobre el futur s'endinsa en un cementiri...

Passejar-se entre les tombes era com passar pels prestatges d'una biblioteca. Cada làpida era com el llom o la coberta d'un llibre. Aquí reposava el terratinent Johan Ludde, enterrat feia noranta-set anys amb la seva dona, Linnea. Però Linnea només tenia quaranta-un anys quan va morir, mentre que Johan Ludde en tenia setanta-sis. Així doncs, hi havia una història amagada en aquesta tomba abandonada, on les restes marrons d'un ram de flors jeien al peu de la pedra. Linda fullejava entre els títols dels llibres i les cobertes. Es va imaginar la seva pròpia làpida, la del seu pare, totes les dels seus amics. Però no la de Birgitta Medberg, li resultava i,possible. 

Entre la gespa, mig coberta d'herbots, hi havia una làpida. Linda es va ajupir i va netejar amb les mans la molsa i la terra de la pedra. "Sofia, 1854-1869" Aquella nena no havia passat dels quinze anys. ¿Havia pujat ella també dalt la barana d'un pont i ningú no l'havia ajudat a baixar?

Linda va continuar caminant pel cementiri. Va pensar en l'arbreda que el seu pare li havia ensenyat, on les làpides havien estat substituïdes per arbres. ¿Quin aspecte tenia el seu propi cementiri?

...

Es va tombar de cop i va sortir quasi corrents del cementiri. Havia d'evitar la mort; si la crides, ve. El portal es va obrir. Però no era la mort, era el sagristà, que ara s'havia posat l'abric i una gorra.

Abans de la gelada / Henning Mankell (trad. Ivette Miravitllas)

Barcelona : Tusquets, 2006. pàg. 183.