mort al llibre

El Pi Gros, l'arbre del meu avi.   Kurt Wallander, després de descartar una casa per a comprar, porta la filla Linda Wallander   a  ensenyar-li un paratge especial:  Es trobaven en una petita clariana, entre aquells arbres tan alts. -Aquest és el meu cementiri  -va confesar-li-. El meu cementiri de veritat. -Què vols dir? -Estic a punt de revelar-te un gran secret, potser un dels més grans de la meva vida. És molt probable que demà me'n penedeixi. Aquests arbres que veus pertanyen a cadascun dels meus amics morts. el meu pare també hi és, la meva mare, tots els antics familiar. -Va assenyalar un roure que encara era jove-: Aquell arbre l'he donat a Stefan Fredman, l'indi desesperat. Ell també està entre els meus morts. -I aquella dona de la qual m'havies parlat? -Yvonne Ander? Allà -va dir i va assenyalar un altre roure que desplegava un fullatge impressionant. -Vaig venir unes quantes setmanes després que el pare morís. Va ser com perdre del tot el lloc on...

 El protagonista de la història arriba a una fusteria abandonada... De seguida que va entrar-hi el va rebre una claror térbola i la inconfusible olor de serradura i de fusta vella. Hi feia gelor, allà dins. Era com la gelor que desprenien els taüts enterrats. Hi ha via maquinària pertot, ferramentes de fuster escampades per taules, molles de borrumballa per terra. En alguns racons s'amuntonaven peces de fusta de tota classe. Semblaven osseres. Magus / Jesús Cortés. Alzira : Bromera, 2019.  cap.11; pàg.88.

Scout Finch: "L' Església episcopaliana metodista africana tenia el temple de la Primera Compra al barri de barraques de peons que hi havia més enllà del límit meridional del poble, a l'altra banda de les vies de l'antiga serradora. Era un vell edifici de llates de fusta amb la pintura escrostonada, l'única església de tot Maycomb que tenia campanar i campana, i en deien de la Primera Compra perquè s'havia pagat amb els primers ingressos dels negres emancipats. Els negres hi celebraven culte el diumenge, i els blancs hi feien jocs d'atzar entre setmana. El pati d'entrada a l'església era de terra batuda, igual que el cementiri. Si algú es moria en temps de sequera, cobrien el cadàver de blocs de gel fins que la pluja estovava el terreny. Al cementiri hi havia unes quantes tombes amb làpides de pedra mig engrunada, mentre que les noves estaven encerclades per fragments de vidre de colors vius i per ampolles de Coca-cola trencades. Els parallamps que...

Hasta la gente generosa y altruista se torna ahora en tacaña y miserable. María Luisa me dice que ha muerto un señor anciano amigo de su padre. -Figúrate el problema que se nos ha entrado por la puerta...No hay madera para hacer la caja y la familia ha dado un armario, pero no llega para hacer la tapa...Irá sin tapa como van ahora todos... -¿Sin tapa? -¡Claro, hija! ¿No te has enterado aún? Pues los pobres muertos van mirando al cielo y con la barriga en punta fuera de los bordes de la caja... -¡Calla! ¡Qué atrocidad! Como yo vivo en las afueras y he estado varios meses fuera de Madrid no he advertido el proceso que ha seguido la forma de enterrar a la gente. Al principio se acabaron las telas negras para forrar las cajas hechas con tablas de cajones sin cepillar, y se cubrían con telas azules, o encarnadas, y hasta floreadas. Pero hasta las telas se terminan, o alcanzan tales precios que sólo se utilizan para otros usos más necesarios que para forrar las cajas de muertos, y estas qued...